El vestidors dels Joqueis
Jordi López Pérez
«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot» (John Lavery – 1923)
Abans de sortir, tots els genets callen, però dins seu hi ha un soroll que no para. Cadascú mira cap a un lloc diferent, però tots tenen el mateix nus a l’estómac.
El més jove es toca els dits, nerviós. Vol semblar segur, però els ulls el delaten. No pensa en la cursa, pensa en el seu pare, que avui el mira des de la grada. Només que no em vegi caure, es diu.
El veterà respira fondo. No mira ningú, només pensa en el cavall que li ha tocat. Saben que no és fàcil, però també sap que, si l’escolta bé, poden fer una gran cursa. Confia en mi i jo confiaré en tu, pensa.
Dos genets riuen, però és una rialla fina, de nervis. El de vermell recorda la caiguda de la setmana passada i li fa mal només de pensar-hi. El de verd pensa en la seva filla i en el dibuix que li ha donat al matí. Per ella, murmura.
El més baixet observa tothom. No parla, però ho veu tot. Sap qui té por i qui només fingeix estar tranquil. Ell només pensa en el primer segon de la sortida, aquell instant en què tot s’atura i després esclata. És el seu moment preferit.
Les mirades es creuen. Algunes busquen força, d’altres companyia. No cal dir res. Tots saben que, quan surtin, cadascú anirà sol. Però ara, en aquest petit moment abans del galop, tots respiren al mateix ritme.
The game of looks.
ResponElimina